Així doncs, al primer acte, hem tingut una església amb materials translúcids que ens permetien veure la gent abans d'entrar i sortir, com ara la Tosca exclamant "Mario, Mario". En el fons translúcid també serviria (només en aquest acte) per projectar-hi imatges o vídeos com ara un dibuix inicial de Sant'Andrea della Valle trencada i en negatiu (metàfora d'un moment i una societat trencada, en guerra, conflicte, en disarmonia i persecució política) que enmarcava l'entrada del primer personatge que apareix a l'obra el represaliat Cesare ANGELOTTI.
 

L'atmosfera canviaria després projectant la cúpula (en gama de grisos) durant la resta de l'acte excepte a l'entrada de TOSCA en que passava a color. Durant l'ària "Recondita Armonia" (manifest i meditació de MARIO, pintor idealista, amb idees revolucionaries que a mi em transporten a la filosofia grega on la bellesa i l'armonia s'assimilaven al bé) es projecta un vídeo amb diversos exemples, alguns animats de la proporció aurea. En contraposició a la destrucció que implica la guerra, els ideals de MARIO CAVARADOSSI, tant artístics com politico-socials es reflecteixen en aquesta ària on el concepte d'ARMONIA agafa no només una dimensió artística sinó també vital i, sabent el pensament polític del protagonista, jo entenc que també social: El seu ideal no només és l'armonia en l'art sinó l'harmonia extrapolada a un nou ordre social. Així doncs, diverses imatges de la proporció àurea apareixien intercalades amb les d'una dàlia color lila (la dàlia en el seu creixement segueix, l'espiral de Fibonacci) amb la qual he volgut evocar la seva estimada TOSCA (que a més es diu FLORIA).
 

Tenim doncs ideals estètics, ideals socials i ideals amorosos, en una assimilació que a mi em transporta als ideals explicats en la filosofia de Plató i Aristòtil. I com tots els detalls sumen, encara que gran part del públic no ho veiés, per mi tenia molt sentit que MARIO entrés a escena portant un llibre de "La Poetica" d'Aristòtil juntament amb una revista amb la seva estimada TOSCA a la portada.

​

L'obra de Puccini és tant genial que quan entra TOSCA la música expressa el seu somni d'amor (la projecció de la cúpula passa a color). I potser ens adonem que els dos protagonistes TOSCA i MARIO, es complementen a la perfecció: Visionaris, somniadors, aspiren i anhelen, en un context fosc, bel.lic, que algun dia la utopia social i el seu somni amorós es realitzin en el pla físic. Tot això té el seu contrapunt en el Barone SCARPIA, personatge que encarna la destrucció que amenaça aquests ideals.

​

Com sabeu, el primer acte acaba amb el conegut i espectacular TEDEUM. En aquest cas, amb la gris, girant, avança, com avança la destrucció i finalitza amb el conegut apoteòsic final en què PUCCINI crea de manera genial i simultània un èxtasi religiós en el poble i un èxtasi sexual en SCARPIA.

 

En el segon acte, la il.luminació i els materials prenen més protagonisme per reflectir la fredor i la intimitat del depredador SCARPIA ja que ens trobem en el seu despatx. Buscava, en una atmosfera fosca, elements durs, metal.litzats; un mur que breument es tornava translúcid i que permetia que SCARPIA forcés a TOSCA a mirar les tortures patides per MARIO a l'altre costat. Tot això afegint el.lements d'atrezzo per ajudar a tenir un SCARPIA malvat però matisat i realista, buscant crear progressivament una atmosfera de devastació anímica per preparar el "Vissi d'arte" de TOSCA on la penombra envaeix l'escenari mentre SCARPIA, al fons, fuma tranquil.lament un cigarret.

 

Al tercer acte, durant la seva llarga introducció, he volgut obrir l'acció fora l'escenari aprofitant els balcons laterals del teatre on observem la quotidianitat d'un canvi de guàrdia dels soldats, la ruta de vigilància per platea (jugant amb la il.luminació dels lots dels soldats) i el "pastore" que ven entrepans als soldats fent entrar al públic dins l'acció.

​

Quan obrim teló seguim amb la rutina dels soldats/sicaris de fotografiar un mort recent, netejar el terra i esperar la següent víctima, que serà MARIO,  el qual entrarà pel fons de platea aprofitant la llarga introducció musical.

​

Posteriorment, amb l'aria de "E lucevan le stelle", veiem la crueltat que ha patit MARIO, que recolzat als murs esquerdats de formigó, s'acomiada de la vida recordant l'amor i els bells moments viscuts amb TOSCA.

​

Però finalment entra TOSCA amb el salvaconducte i per uns moments els dos personatges tornen a SOMNIAR un futur. I això és molt important: Ara MARIO l'idealista d'idees modernes i revolucionaries i TOSCA, la que té la visió, el somni d'amor, els dos artistes, tornen a tenir esperança després que ella (que no semblava posicionada políticament però sent víctima també) per amor i valentia matés SCARPIA.

​

Després de tot el què han hagut de passar, ara els dos amants es projecten en un futur amb una visió amorosa i espiritual que encara esperen manifestar. El seu duet final ho expressa clarament: Els ulls de TOSCA és a través d'on és revel.lada la veritat i el color a MARIO "vedrò nel occhio tuo rivelatore" i TOSCA diu que s'uniràn a les esferes celestials "congiunti alle celesti sfere dileguerem", flotant com núvols lleugers (com lleugers i el.levats són els seus ideals) i acaben en uníson "Trionfal, di nova speme l'anima freme in celestial crescente ardor... Ed in armonico vol l'anima va a l'estasi d'amor" reconnectant amb les idees filosòfiques i socials plantejades a l'inici però que ara agafen una dimensió espiritual colpidora.

​

L'assassinat de MARIO hem volgut que sigui d'un contrast màxim... Un xoc amb la realitat cruel de la que és capaç de vegades l'esser humà acabant la seva vida amb un tret a boca de canó i el suicidi de TOSCA serà el seu últim acte de valentia robant l'arma a SPOLETTA i llançant-se al buid amb decisió i un joc de llums final que empodera altra vegada a la nostra protagonista.

​

En aquest projecte, en quant a la direcció actoral, he buscat sortir dels recursos automàtics que fem servir moltes vegades els cantants i, a pesar del poquíssim temps d'assajos, hem intentat que tots els moviments tinguessin una justificació, anar més enllà de versions i gestualitats vistes per buscar en cada personatge molts més colors i matisos. I en aquest sentit, estic molt feliç perquè tots els cantants, no només ténen unes veus fantàstiques i canten molt bé, sinó que sobretot s'han fet seus el personatges i els han fet creixer. S'han entregat i han sigut els actors que jo vull veure a l'escenari i que em fan vibrar i han fet vibrar el públic que ha omplert el teatre tots aquests dies.

 

Per això, el meu agraïment a Laura del Río i Núria Vilà per deixar-vos envair per la passió de TOSCA; Nacho Guzmán i Facundo Muñoz per fer creïble l'idealista i compromès MARIO i Jorge Tello pel teu contundent i polièdric SCARPIA. Heu estat fantàstics, heu omplert els personatges amb energia i passió i ha arribat al públic que us ha regalat llarguíssimes ovacions, com us mereixeu per la vostra gran feina. Gràcies per confiar en mi, i seguir-me en les meves idees!! 

 

I no podem oblidar els personatges "secundaris" que són també molt importants i també difícils. Els hem treballat molt, hem buscat un registre per cadascú i també han crescut moltíssim... Ha sigut un autèntic plaer comptar amb tres cantants molt joves que han posat molt entusiasme i amb els dies han anat enriquint i afegint detalls als seus rols; Arnau Segura (Angelotti, Sciarrone), Ot Oset (Sagrestano, Carceller) i Joan Urpí (Spoletta). Bravo nois!!

 

També hem tingut al Marc Franco fent de Roberti, així com el Jordi Caparrós fent de soldat. I tota la entrega del cor @projectopera_amb la Marina Pérez al capdavant i la direcció d'Olga Miracle. Moltes gràcies, sou fantàstics!!

 

I no podia faltar el cor de nens i nenes Sons de Badalona i @orfeobadaloni que tant entusiastes han omplert la "cantoria" de vida i diversió. Gràcies a la Marta Mateu, que els dirigeix, per tota la seva feina i col.laboració.

 

El concepte de vestuari ha estat també creat per mi en col.laboració i realització per part dels alumnes d'estilisme de Llotja en un procés també molt enriquidor. En quant al maquillatge i perruqueria hem comptat amb els alumnes de l'escola Cazcarra.

 

I la música, l'altra dimensió imprescindible i inseparable que ha sigut servida per la @ofilarmonicameduterrani, amb Paco Rodríguez a la direcció, que ha sonat magníficament. Bravo per la vostra feina i gràcies Paco per engegar aquest projecte amb el Teatre de Sarrià i per haver cregut en mi i donar-me l'oportunitat de debutar aquesta nova producció amb total llibertat i ajudar-me amb consells i la teva experiència. Hem fet un miracle de resultat... 

Tampoc puc oblidar a l'estimat @alessiocoppola als assajos a piano i a l'orgue de la cantata del 2n acte.

 

Ara mateix cec que TOSCA és la millor òpera que em podia tocar dirigir. Per moment vital, per inquietuds pròpies... Una òpera que té molt més del què sembla, amb mil matisos i idees latents, que quan obres la partitura o el llibret descobreixes matisos nous. Amb un missatge i implicacions que avui en dia ens segueixen interpelant tant a la societat com, concretament, als artístes.

 

Tal i com fan els dos protagonistes d'aquesta òpera, l'art tracta de plantejar noves idees, visualitzar possibilitats, inspirar, posar miralls davant l'espectador i ajudar al món i la societat a ser crítics i també a imaginar futurs millors... No parlo de l'art i música banals, que és la majoria que ens envolta avui, sinó aquest art que ens fa mirar-nos, que ens interpel·la i ens toca, que tal vegada ens fa créixer en formar-ne part o ser-ne espectador... Per això com passa a TOSCA, l'art pot ser reprimit o apaivagat pel poder... No ho permetem! Que l'art segueixi sent mirall i refugi on tots ens podem mirar i decidir ser una versió millorada de nosaltres mateixos.

 

He après que si treballem des del cor, però amb exigència, amb coneixements, en equip, sense egos, buscant la màxima expansió del talent de tots, el resultat pot ser brutal. Per això he volgut que tothom es sentís còmode i partícep.

​

Cada petit detall compta, cada persona és important i l'èxit més gran ha estat veure com cadascú es feia seu aquest projecte, que si bé modest, tant energètic, colpidor i expansiu... Al rebre missatges de satisfacció de tantes persones que han participat en aquest projecte em sentia realitzada d'haver pogut desplegar l'esperit col.laboratiu imprescindible per desplegar aquest art tant poderós que és l'òpera. Fins hi tot els nens del cor s'han entusiasmat i aficionat buscant vídeos sobre òpera... Quin millor regal que rebre aquest feedback, oi?

 

Es diu que hi ha un moment a la vida que tot el què un ha après ho ha d'anar retornant... Doncs aquesta experiència ha sigut com abocar tot el què tinc dins. He acabat exhausta però feliç i adonant-me de tot allò après en el camí de d'anys de carrera i formacions diverses.

​

Molta gent m'ha preguntat si ara faré això o allò però no sé on em portarà la vida... Una petita part depèn de mi i l'altra dels programadors que decideixen. Jo no vull deixar de cantar, estic més en forma que mai, però tenia un univers dins que necessitava sortir i ho he pogut fer i seré feliç si puc seguir en aquesta professió en una vessant o una altre i com sempre, ho faré amb tot l'amor i respecte cap a l'òpera i les seves disciplines.

 

Gràcies de nou a tots i cadascú dels que heu compartit aquest viatge i que heu posat la vostra energia per fer-lo créixer així com al públic que ha vingut tots aquests dies a recolzar-nos. Gràcies per fer MÀGIA!

 

P.D. I sobretot, gràcies Puccini i a tots els creadors que ens obren el cor i la ment per visualitzar futurs millors.

 

​